M’ho vaig passar bé !!

Publicat el 30 març 2009 per hai
Ahir vaig anar a la Nova Creu Alta.  Vaig veure com el Sabadell es desfeia del Sant Andreu per tres gols a zero. I m’ho vaig passar força bé. Potser m’hagués agradat més un resultat més igualat pel que fa a gols, ja que no soc un seguidor incondicional arlequinat, sino un aficcionat a tot l’esport català que viu a l’ombra del barça i espanyol (que es pensen, que ells no fan també ombra a la resta ? ). És a dir, soc del Girona, del Nastic, del Sabadell (i clar això, m’impedeix ser també del Terrassa), del Sant Andreu, del Badalona, del Lleida, del Gavà, de la grama….. del ricoh Manresa, de la penya, del reus d’hoquei patins, de l’Igualada, el Vic, el Noia, de l’handbol granollers, del Puigcerdà d’hoquei gel……….més que res, perquè no m’agraden els monopolis. Ja siguin telefònics, energètics o esportius.  I com que ara visc per aquí aprop, doncs al club que li ha tocat la loteria de rebre el meu suport, és el Sabadell. Anys enrera vaig ser soci del la UE. Figueres, i molts més abans del Martinenc de futbol. Soc un mercenari de les emocions esportives. I escolta, pel que vaig veure, espectacular el recolçament que te l’equip arlequinat actualment, amb un camp amb molt bona entrada i la gent animant amb moltes ganes !!! Així doncs com diuen per aquí…. a segona, a segona !!

Desactiva els comentaris

esport

Publicat el 30 març 2009 per hai

Ahir vaig anar a la Nova Creu Alta.  Vaig veure com el Sabadell es desfeia del Sant Andreu per tres gols a zero. I m’ho vaig passar força bé. Potser m’hagués agradat més un resultat més igualat pel que fa a gols, ja que no soc un seguidor incondicional arlequinat, sino un aficcionat a tot l’esport català que viu a l’ombra del barça i espanyol (que es pensen, que ells no fan també ombra a la resta ? ). És a dir, soc del Girona, del Nastic, del Sabadell, del Sant Andreu, del Badalona, del Lleida, del Gavà, de la grama….. del ricoh Manresa, de la penya, del reus d’hoquei patins, l’Igualada, el Vic, Noia, de l’handbol granollers

Desactiva els comentaris

llenço la tovallola.

Publicat el 18 març 2009 per hai
        Soc dels que m’agraden molt els desafiaments. I trobar arguments per defensar allò que tothom critica n’és un dels més importants. Com defensar que Farruquito no havia d’anar a la presó, que el reggaeton és una música interessant, que ciutadans ha d’estar al parlament perquè representa a una part de la població, que Raphael és un dels grans artistes que ha donat el món………….
        En el cas del conseller d’Interior, Joan saura, ho he practicat, també, i fins ara crec que me n’havia sortit prou bé, dins dels marges que els polítics donen per defensar-los. Això que la tasca era força difícil perquè la tempesta que queia sobre seu era de grans dimensions. Però avui veient el pollastre que s’ha liat amb els universitaris he de reconèixer que llenço la tovallola. Em veig incapacitat absolutament per intentar treure ferro a l’assumpte. No trobo cap argument per relativitzar el que han fet avui els mossos.
Veure una banda neonazi organitzada llençant bengales en un estadi de futbol a la cara de la policia mentre aquesta s’ho mira, i per altre banda que s’atonyini de valent estudiants un cop ja són fora de la universitat (per tant ja no és desallotjament) ho trobo massa difícil d’argumentar. Missió impossible.
 
Game Over

Desactiva els comentaris

Desperdici de gabardina d’en Garzon.

Publicat el 12 febrer 2009 per hai
        Per si no fos tot en si suficientment mediocre, l’atzar ens porta una magistral nova actuació d’en Justiceman. Si senyor !!! que s’han cregut aquests del PP !! Demolition Man no pot passar per alt una nova oportunitat per demostrar que la justícia és implacable i que ell està allà per aplicar-la sense miraments ni contemplacions. Sense problemes. Tan és un senglar, com un moro, un terrorista d’ETA o un corrupte del PP. A l’hora de caçar el nostre amic no fa miraments !!.  Que venen eleccions a euskadi….Demolition man decideix qui pot presentar-se o no. Que a Barcelona se sent fressa referent a finançament d’Alquaeda, allà està demolition per enxironar quatre pakistanesos. Que s’escurça la distància entre PP i PSOE, allà està justiceman per procesar a quatre miserables corruptes (De fet, el tema és que ningú dubta no ho siguin. El tema és  que qui pot ser tan mediocre de pensar que són els únics). Avui entramat d’ETA, demà regidors del PP i ahir pakistanesos. L’Espanyol mig ja te un nou heroi. L’home que per igual es carrega Terroristes d’ETA, d’Alquaeda i regidors corruptes (Això si, d’un sol partit, però no és el moment de fer miraments amb això ara !). A mi el que em fa més gràcia de tot són les imatges de les diferents actuacions en les que s’el veu a ell. Allà entremig de la polícia xupant càmera com un filibuster , com si la seva presència allà en aquell precís moment fos vital pel bon devenir de les detencions. I pensant en aquestes imatges em ve al cap el gran desaprofitament que es fa de les possibilitats publicitàries de la seva gabardina. Un lloc idoni per fer-hi campanyes mercantilistes de productes de neteja. En concret de productes de neteja per roba. Imaginem-nos l’efecte. Tot de policia per allà detenint gent. Posem-hi ara per cas, narcotraficants especialitzats en escoles de nens orfes, i ell allà dirigint el tema , quan de repent després de mirar càmera, es gira ……. i a la seva gabardina……. el gran missatge :
"Taques de semen a la camisa després de pelarte-la mirant lo brutal que soc ?????
No passa res !!!!!!!!!, amb detergent blanquinol no hi taca que es resisteixi". I així l’espanyol mig podrà seguir fent-se paies tranquilament cada vegada que una acció seva surti per televisió , sabent que blanquinol pot tornar a restituir el color normal de la roba.
 
Desperdici de gabardina…….

Desactiva els comentaris

mediocritat i més mediocritat ( II ) capítol : el mediocre pot ser bon paio.

Publicat el 30 gener 2009 per hai




 

 

          Tots som mediocres. Alguns molt i altres poc, però tots estem exposats al virus. I l’hem patit alguna vegada. Ens hi em banyat a dins. Doncs
sí. Som mediocres. Com a éssers humans que som. En dòsis més fortes i
concentrades, o en versions més diluides. Conviure i saber minimitzar la
mediocritat de cada un serà doncs, a partir d’ara, un dels cavalls de batalla
dels humans que es vulguin adherir a la nova creuada contra la mediocritat que
desde aquest blog vull impulsar. Més o menys, com un “Soc mediocre, doncs
existeixo” ( cal entendre el “doncs existeixo” en el sentit positiu de una
presa de conciència del mediocre de la seva condició. Primer pas per intentar
fer-ne una característica gairebé residual.) . Pecaríem de manca de rigor i de
absència de credibilitat si cometèssim el mediocre error de pensar que,
mediocritat, és una característica implantada únicament en la resta de població.
No. Ni de bon tros !!!!! La mediocritat, comença en nosaltres mateixos, en
major o menor mesura. Buscar mediocritat en els altres, sense fer-ne un
exercici autocrític seria, apart de mediocre, bergant, egoísta, decrèpit i
filibuster. I res més despreciable que mediocritat combinada amb
caràcterístiques humanes de les que sí són realment despreciables.

             
Perquè el mediocre pot ser un molt “bon paio”. I un “molt” en el sentit
més ampli del terme. Això sí, molt bon paio i mediocre. Una cosa no treu
l’altre. No és impediment perquè pugui mostri una vessant humana inmensa.. Pot
ser un paio d’aquests que si et veu apurat a la carretera, perquè tens una roda
punxada, no només es para i et cambia ell la roda del cotxe, sino que et
segueix fins a casa, encara que li diguis que no fa falta, perquè així si et
passa alguna cosa més ell estarà allà per solucionar-ho. I en arribar et porta
tant si com no al bar a fer un vermut per celebrar que us heu conegut. Ha tret
un àlbum de fotografies del seu Agost a “Playa Bàvaro” i t’ha posat veu amb
comentaris barroers sobre les cambreres a cada una de les
trescentes-setantaquatre imatges de dins. Un final amb una producció de
mediocretons elevadísima. Però no obstant això no impedeix  que al despedir-vos el record que et quedi
d’ell és el fet de que és un bon paio. Fixeu-vos per tant, com actua la
mediocritat en l’individuu de l’exemple. És cert que ens n’ha fet una exhibició
important. Ens ha tret les fotos del últim viatge com qui res i ens ha
bombardejat amb xorros huracanats de bromes previsibles i comentaris mediocres.
Sí. No ho oblidem, però aquesta mediocritat, combinada amb valors humans
positius no ens confon a l’hora d’emetre en valoració final un “És un bon
paio”. I això és el més essencial (Encara que en el test de mediocritat de ben
segur dispararia totes les alarmes i rebentaria estadístiques). De que seria
capaç un paio així de noble si pogués ofegar lleugerament el seu jaciment
intern de mediocretons !!!!.  

             Ni
tampoc podem perdre de vista els concepte de les responsabilitats colectives i
individuals en l’emissió a l’atmosfèrica de mediocritat. I valorar fins quin
punt les estructures de l’estat són o no són responsables  subsidiàries per la incapacitat de donar
alternatives a molta gent que per motius familiars , educatius, culturals,
estructurals……esdevenen centrals de producció ambulant de mediocritat. Hi
ha responsables de l’existència d’aquest focus de producció intensiva de
mediocrintina. I aquests responsables, probablement no siguin mediocres, sino
paios refinats i amb nivells intelectuals envejables. Sofisticats vaja. Però
uns miserables de dimensions alarmants. Autèntics “cabronarros” dels que fan
que la frase “com més lluny millor” esdevingui veritat absoluta.

         Permeteu-me
doncs que em permeti el luxe d’acabar 
aquesta breu exposició inicial sobre “mediocritat i humanitat”
adreçant-vos una mediocre pregunta però que en la seva desposta podeu trobar
noves teories……

 

Qui val més, el mediocre bon paio que fa favors, o el
cabronàs sofisticat , original en tot, però capullarro en extrems perillosos ???

 

 

Jo ho tinc molt clar, potser perquè soc un mediocre.

 

Desactiva els comentaris

Predicadors de l’ateisme. Un pas enrera.

Publicat el 17 gener 2009 per hai
        Si una cosa m’ha rebentat sempre dels líders religiosos i dels seus més fervents seguidors, és la tendència gairebé indisociable a la seva condició de predicadors de pretendre convertir a l’escèptic mitjançant proclames proselítiques. Aquesta pressuposar què qui no és com ells, és perquè ningú li ha explicat adequadament les virtuts de l’únic camí de salvació, és a dir, el sque ells pactiquen. Com si "l’altre" fos  la reencarnació  d’aquells pobres negrets de l’Africa que el Domund anava a evangelitzar i educar per convertir-los en homes de profit. Això si, sempre a través d’adquirir uns bons fonaments en la creença religiosa de l’evangelitzador. 
        Soc persona a qui li encanta la diversitat religiosa. Perquè si vas extraient conceptes de cada una d’elles , pots arribar a composar-te un repertori de creences molt més ample que el que et puguis definir si et quedes només en qualsevol de les que ja venen predefinides en un manual de funcionament que puguis comprar a qualsevol quiosc de la espiritualitat. També valoro  molt positivament l’ateisme per la capacitat que té de posar en relativitat tots el conceptes que la religió tracta com a absoluts. I així crear dubtes, que són sempre els motors  més eficaços per trobar respostes raonades per un mateix, més enllà de dogmes. I també soc persona partidària de  la necessitat de què els estats siguin de caire ateu, per així donar sobirania a la gent a l’hora d’escollir les seves creences.
        Per això no entenc que collons pretenen aquests  ateus que s’han proposat evangelitzar als creients a base de campanyes publicitàries. Civilitzar-los com si fossin negrets de l’Àfrica i ells  el Domund ? sincerament , ho trobo una xorrada com un piano (una xorrada legal, en cap moment parlo de prohibicions i res per l’estil, faltaria més), però més enllà de xorrada, una greu pressumpció d’estar en possessió d’una veritat que s’ha de predicar a aquells que estan equivocats, perquè aquesta equivocació  els fa ser infeliços. Per molt que puguin usar l’adverbi "probablement" en els seus missatges.  Com tampoc entenc quina necessitat hi ha per part de creients de fer-ne una rèplica. Avui dia, i si més no en paisos europeus (parlar d’altres continents ja seria més arriscat) , tothom és el que és voluntariament, i els intints de predicador, desde l’ateisme, corren el perill d’igualar en grau de mediocritat filantròpica els clàssics venedors de pocimes celestials de  l’esglèsia catòlica. 
         Enyorarem aquells temps on desde els autobusos ens recomanaven usar gilletes  de dues fulles per afeitar-nos , o posar pastilles concentrades de caldo de carn per fer el xupxup ?

1 comentari

mediocritat i més mediocritat……

Publicat el 13 gener 2009 per hai
Estic viu. I tot va força bé. Dins d’uns marges que ens portarien a debats metafísics sobre que és el be, el mal, o el grau d’acidès idoni d’un oli d’oliva per amanir unes patates bullides. El que passa és que no tinc res a dir. Estem en un moment d’humanitat tan mediocre, que el millor és no dir res. No val la pena. Només veig mediocritat per totes bandes i per reflectir-ho per escrit, tampoc val la pena. Seria molt mediocre, i vull controlar els meus nivells de mediocritat. Com qui es controla els nivells de colesterol, més o menys. I no vull caure en la mediocritat de dir que tot és molt mediocre.  I empalmant-ho amb això, em ve al cap una gran pregunta que dono voltes per trobar-ne una resposta.
Imaginem-nos per un moment a un mediocre bestial. Un home/dona paradigma de la mediocritat. Estem parlant d’un personatge que entre altres coses, ha comprat números de loteria de tots els bars i botigues on ha anat no fos cas que toqués allà. S’ha posat roba interior vermella el dia de cap d’any. Ha penjat Papanoels del balcó de casa seva. La vigília de reis ha estat al Corte Inglés i s’ha queixat de la quantitat de gent que hi havia (Idiota, com si tu no fossis també gent). Afegir també, que abans ha estat a la cavalgata de reis, amb una bossa recollint carmels com un desesperat dient a la gent que són pels nens. El diumenge vesteix amb xandall florescent per anar a comprar el diari. Està hipotecat fins les celles, i va amb un cotxe últim model ,tenint una feina volatil que pot petar en qualsevol moment. És seguidor de les gires dels artistes d’Operación Triumfo. Apart, es gasta 500 euros a l’any en quatre concerts d’artistes dinosauriescs, (Madonna, U2, Rolling Stones i Police) i , en canvi es baixa tot el que troba d’ells a emule perquè "ja guanyen molts diners". Quan juga al monopoly  i guanya diu "T’imagines que tots aquests bitllets fossin de veritat ?" i es fot a riure com un gamerús. Mentre dina en un restaurant  de linea mitja alta es fot Cocacoles. Escolta radioformules on repeteixen cada dia trenta vegades "Hotel California."  i "No woman no cry".  S’enganxa adhesius al cotxe de "loco al volante!", ó "no als accidents" . Mira hores i hores la televisió mentre va repetint com un lloro "No hi fan res de bo". Te pósters de Rambo i de Rocky penjats al dormitori. A l’agost s’en va a un complex turístic a Santo Domingo i envia una postal dient que "ara mateix m’estic prenent una caipirinha en una tumbona sota una palmera". Quan es pren tres cerveses en un bar li diu al cambrer "escolta tiu que m’he n’he pres tres, regala-me’n una" (bars per altre banda estan carregats de posters i cartellets que posa "el que fia no està" o xorrades per l’estil).  Fot uns rotllos inaguantables sobre la pressió de la seva feina ( com si la teva fos rascar-te l’esquena amb un taburet vermell de plàstic. ) Te una rajola a l’entrada de casa on diu "Aquí viu un del Barça" o "un de l’espanyol" .Per rebaixes fa explotar la targeta de crèdit comprant noses impresionants. En cas de ser home ,va de putes d’amagat de la dona i explica amb pels i senyals el que ha fet o l’hi han fet ,com una gran acció, als seus amics del bar.  Quan li dius "m’en vaig a casa que m’espera la dona " diu " I que li faràs eh eh eh !!!! i explota a riure com un bergant…… i molts etzeteres…etc…etc……
 
Com veiem estem parlant DEL mediocre. El més. Ara jo plantejo…….Si arribessim a la conclusió que d’entre tots els mediocres, ell és el que més……. el millor de tots, el més perfecte, el paradigma insuperable de la mediocritat……… Aquesta categoria d’unic, d’inimitable, que assoliria…………….. faria automàticament que deixés de ser un mediocre ?  Pot el millor en alguna cosa….. el més perfecte executor d’una característica……… el MÉS entre millions d’individuus……. ser un mediocre ?
 
Dit d’una altre manera………pot ser la fugida envadant, la taula de salvació d’un mediocre ? La solució per deixar de ser-ho ?
 
Si, ja se que es un tema molt mediocre, però estic escrivint textos que giren al voltant de la mediocritat ( que per altre banda ho trobo molt mediocre per part meva) i m’agradaria saber si algú en te opinions al respecte. I si te exemples de mostres de mediocritat, i vol fer el mediocre i anomenar-ne’n algunes, seré tan mediocre que li estaré mediocrement agrait.
 
I ara és aquell moment que fent una exhibició de mediocritat compulsiva em despedeixo i dic mediocrement
 
fins un altre !!! (que mediocre)

Desactiva els comentaris

Absoluta i corrupta resignació.

Publicat el 25 novembre 2008 per hai
         Tinc la sensació que estem perdent la última oportunitat. I la perdem perquè no tenim cap previsió ni esperança de poder aprofitar oportunitats. Desde que el món és món tal i com el coneixem actualment (estats, bancs, "ciutadans" ), cada vegada s’ha anat accentuat més la vampirització dels móns finacers, i la conversió de les entitats constituides per persones, en ents abstractes desconeguts. Ja no sabem qui hi ha darrera de cada una de les grans operadores internacionals. Bé, sabem que hi ha altres ents, societats a la vegada conformades per societats i per molt que estiris els fils no arribes enlloc. Devant d’això tenim la protecció d’uns estats que cada vegada més són dirigits i legislats per polítics aillats de la població. Allunyats dels centres de resonància de les decisions que prenen. Ara sembla ser que els estats recuperen part del control sobre la economia que el lliure mercat els havia pres. Però en canvi no recuperen la confiança del ciutadà. Que cada vegada tenen més escepticisme en la clase política. La nova aristocràcia que reemplaça el paper que abans ocupaven els comptes, els marquesos i els ducs……. Ara l’aristocràcia està constituida per consellers, diputats del consells comarcals, alcaldes….. i si. És cert que els podem reemplaçar cada quatre anys, però només quatre caps visibles estan subjectes a la llei electoral. Un president, un alcalde……. en canvi la quantitat de càrrecs que s’usen en política com a cementiri d’elefants per compensar a aquells castigats per les urnes creix cada vegada més. Presidents de fundacions, diputats a la diputació, presidents de consell comarcal, secretaris de comisionat per l’estudi del creixement de la pipa filipina……
         Per tant, que els estats recuperin el control , no és una bona notícia, perquè no va acompanyada d’una recuperació de la dignitat de l’ofici, o de la fe de la població en la bondat de l’ofici. Que un ministre d’economia tingui ara més poder respecte les corporacions financeres no és bona notícia, perquè aquest poder que recupera no és el que el ciutadà vol que recuperi. El recupera perquè el grau de robatori del món financer privat és tan elevat, que sense la col.laboració del món financer públic no pot seguir la festa. Tindrem estats més forts, potser si, però no perquè la població hagi recuperat la confiança en ell. Estem encallats, o més ben dit, callats. Potser perquè a l’hora de ser robats no ens preocupa molt si ho fa un banc o si ho fa un estat. I no tenim cap dubte de que som robats. Per tant ens es igual qui ho faci. I per això ens importa un pepí la identitat del lladre. Mentre poquem treballar en negre i cobrar de l’atur ens importa poc que passi afora el nostre entorn. No veiem altre possiblitat.  Som una societat que no sap aprofitar les oportunitats que es deriven d’un estat de feblesa del món finacer. Simplement perquè no tenim fe en qui l’ha de legislar. I perquè ja no creiem en les oportunitats. Estem resignats. 
Fins quan ? No hi ha volta enrera ?

Desactiva els comentaris

“Escalant” objectius.

Publicat el 22 octubre 2008 per hai
          Deu fer aproximadament dos mesos que he fet un cop de cap en la
idea de fer relats una mica més ambiciosos als fets fins ara . Crear
historietes, situacions, anècdotes, que em serveixin de llit per
reflectir-hi  grans orgies de contradiccions, indecisions, alegries i
misèries. Trenar personatges i  afilar esdeveniments per assolir
objectius més laboriosos que el clàssic conte surrealista de cincuanta
ratlles. Tot el que he anat literant per aquí m’ha servit com exercici
per practicar l’art de la construcció de frases. Intentant ser  cada
vegada un xic més esforçat en la delimitació i bona disposició dels
subjectes i predicats. Utilitzant un més ampli i coherent ventall de
formes verbals……. per així almenys no fallar en les formes, i
deixar que la consistència o no del texte sigui reflex únicament de la
part conceptual  i creativa. I per això faig escrits en comptagotes.
Per no crear-me distraccions. Aviam que en pot sortir. La temàtica que
més em sedueix, el segell ideològic, la idea de fons, o digues-li com
vulguis és ressumeix en tres eixos principals. La reivindicació del
concepte infantil de l’Existència de l’home bo i el dolent. Per sobre
de qualsevol altre possibilitat qualificativa. La subordinació de la
societat resultant a aquesta existència d’homes bons i dolents es
tradueix  en que totes les estructures de poder en les que s’organitza 
socialment siguin igual de dolentes. Bàsicament pel fet de que l’home
dolent te més ressonància i es fa notar més que l’home bo. Tan li dona
si és un partit d’esquerres, un club de futbol de capital de província,
una associació de veins , una caixa d’estalvis, un club d’escacs, o un
majorista de petards. I que per tant, la gràcia de la vida no pot estar
en quin paper fas, tens o desenvolupes dins d’organitzacions i
estructures, ja que són totes igual de dolentes al cap i a la fi. Sino
en el fet de que siguis un home bo. Qüestió aquesta que realment si és
meritòria per ser la principal i més important disposició d’elecció per
un mateix. Tot lo altre, pentinats, càrrecs en empreses, models de
rentadores o el color del sofà del menjador, no te gairebé
importància.  I com que ara tinc força temps, i estic en un entorn molt tranquil ,aprofito ,perquè és molt probable que més endavant em sigui impossible tornar a tenir una oportunitat així. Si surt alguna cosa interessant o no ja ho veurem . Segurament no, però és una espina clavada per treure. Si un cop treta les ferides fan igual de mal, ja és una altre cosa. Així que això. Ja direm el que !

Desactiva els comentaris

Sobre el festival pirotècnic del dissabte passat…………….

Publicat el 30 setembre 2008 per hai
      La credibilitat dels que no creiem en la violència com a medi de protesta i solució  i en l’abús com a medi de govern es guanya i s’obté quan, sent independentista, sents disgust veient com es boicoteja i agredeix a membres de la plataforma ciutadans que volen fer un acte públic. És guanya quan sent una persona de fortes conviccions contra el racisme se sent disgust quan llegeixes  o t’enteres que s’ha agredit a membres de bandes racistes. La credibilitat es guanya quan sent una persona de fortes conviccions contra els bancs sents disgust cada vegada que en un aldarull  es trenquen caixers automàtics i mobiliari d’empreses financeres. La credibilitat ens la guanyem cada vegada que ,sent persones fermament convençudes que els EUA actuen pel món amb extrema prepotència, sentim tristesa quan habitants seus esdevenen objectiu d’un atac terrorista. Així es com podem ser creibles cada vegada que arremetem contra els abusos de les bandes racistes, dels excesos del exèrcit dels EUA, del victimisme de plataformes com ciutadans per catalunya o dels abusos dels bancs. Reconec que per mi, personalment, ha estat un tema força difícil d’assimilar sense fisures, o sense "peròs". Que m’he hagut d’entrenar molt bé per no ser víctima d’alguna excusa o alguna justificació. Però que és indispensable si vull ser creible cada vegada que faig llenya amb els excesos d’aquells que considero els mals de la societat i del món. 
       I això és també el que recomano que facin els aficionats del Barça contraris a la violència en els camps de futbol. Que es deixin estar dels "però"s i dels que "els varen estar insultant", o " es que fa alguns anys", o "s’ho podien haver evitat"……….. La credibilitat s’ha de guanyar. No és un xec en blanc. Qualsevol condemna amb fisures, sigui en el terreny que sigui, és una mostra d’opacitat visual que no permet ser qualificat, amb tota la grandesa del seu significat ,com a equànime.

Desactiva els comentaris